El públic ja no és el nostre col.lega, si és que alguna vegada ho ha estat. La gent ho manifesta amb total rotunditat. Mireu els diaris. Que es fotin el artistes. Si l’art és una mera activitat d’esbarjo i entreteniment, i per tant una simple activitat privada, ens diuen, llavors que les retallades siguin totals. El públic en general sempre ha estat indiferent, però sempre tenia lo de la bohèmia com una excusa última per voler ser, de tant en quan, artista. Tot això s’ha acabat. Si abans l’artista aportava valor afegit, avui és una figura patètica, inadmissible per la seva improductivitat.
Per què hauré d’entendre aquesta merda, es demana el públic, i encara més… per què li hauran de donar a una artista 20.000€ per fer un video sobre els treballadors a la Xina? El que es demana és la cancelació del contracte polític que s’escrigué quan la transició: l’art com a fabricant de ciutadania. Prou. Ja hi estem d’acord. Una fracàs palès. Per moltes explicacions, guies i nits blanques, la gent n’està farta. I ens vol fotre. No només perque no els interessa gens, sino perque l’art és el símbol d’aquest gegantina desfeta administrativa, d’aquesta crisi. Tenen molta raó, però això ens hauria de ser igual. Que es fotin ells, el públic, també. És tan culpable como qualsevol altre de la situació. Quan hi havia benestar, no van demanar-se per què. Ara estan aturdits perque senten malestar, i tot és una cerca de respostes. Que es fotin. Tots bocabadats davant de les imatges, però demanant la suspensió administrativa de l’art. Senyores, cal acabar amb el bon rotllo. L’art ja no està per escalfar-nos del fred. Està per relatar-lo: per què collons fa fred? Que es mengin la fantasia.
Han cancelat l’exploració dels límits. L’art és espectacle i museus, i s’ha acabat. Ara que no van de vacances, fan cues d’hores als museus, i tot seguit escriuen un comentari a l’edició digital de qualsevol diari per despotricar de l’art. L’espectacle de la flaçada i del fred: l’art com a refugi. També el públic és responsable d’aquell funest contracte «democràtic». Ok. Felicitem-nos, perque l’acaben d’enterrar. Era una contradicció pels que la van sostenir (a fons perdut, li deien) i era un desastre perque de democràtic no en tenia res.
Així les coses, que es fotin tots plegats. Ara cal sortir del cub blanc, cal desaparèixer en el fang del públic per curtcircuitar les assumpcions, per inocular dosis que l’ajudin a sortir del matrix. Donat que sempre van bocabadats, res millor que fer de mosca. On van a parar les mosques sempre? Ells ens foten, nosaltres els fotem. I ho fem camuflats. Ens hem de camuflar on calgui per mostrar els nous productes culturals que els hi tenim preparats. Si som invisibles, l’espectador també. El públic no ha de saber que allò que està veient és art. Ja li ho recordarem més tard. Aquest és el moment que més fot: quan ja t’has ficat en el seu propi relat i… zasca! ahí te la comes. S’ha acabat la pau, el consens que simbolitzava l’art en un país dislocat. Ara toca fer-nos invisibles i fotre castanya.
La incomoditat del públic davant de l’art contemporani no hauria de ser més conseqüència de l’art, sino la seva principal motivació.
soymenos 
Pingback: Que es foti el públic – per Jorge Luis Marzo at Antic Teatre – Espai de Creació
En aquest mateix sentit es manifestava aquest crític http://intocabledigital.cat/27/public-en-guerra/
Ei! Moltes gràcies pels apunts.
Reblogged this on YO LO PENSÉ PRIMERO.
Pingback: Que es foti el públic | Nativa
Sap greu, però ells són els primers culpables de la seva situació i prou bé que viuen encara. Mai han/heu estat transparents: volem saber que han costat les exposicions i festivals als darrers anys; volem saber entre qui s’han repartit els diners, entre ells el Sr. Marzo al CCCB, institució cultural corporativista i mafiosa; volem artistes i gestors culturals que deixin de mirar-se el melic i que només saben que criticar les subvencions als grans festivals quan ells fan servir el mateix modus operandi i volem persones que deixin d’actuar com a revolucionaris que no incomoden a ningú i que només aspiren a sortir als diaris o publicar al Cultura/s; volem la desaparició de presumptes activistes i gestors culturals que l’únic que fan és explotar els artistes pel seu interès personal en nom de la cultura (prou d’utilitzar la cultura); volem saber, per exemple, perquè hem de mantenir amb els nostres diners projeccions com les de l’Xcèntric que costen un colló i mig per sessió i la meitat entren gratis quan hi ha altres vies més valentes i menys costoses; volem gent honesta que no demani transparència en l’elecció de càrrecs únicament quan poden perdre la seva butaca o bé la dels seus amics, volem persones que al 2012 no pensin que la cultura està encara als museus i els centres d’art i en el gran ressò mediàtic… Un article suposadament provocador, però tan cínic com el discurs del polític que ens diu «heu viscut per sobre de les vostres possibilitats i ara us toca pagar, us foteu». No, vosaltres polítics, vosaltres gestos culturals, artistes subvencionats i pseudorevolucionaris, vosaltres heu viscut per sobre de les vostres possibilitats, vosaltres heu donat l’esquena a la ciutadania com a bufons fins que us han tocat la butxaca… menys lliçons Sr. Marzo, que aquí tots ens coneixem bé. Jo estava el dia que començava el Primavera Sound a la plaça Catalunya i vaig veure com molts dels que vostè defensa feien acte de presència, es feien la fotografia i la penjava a les xarxes socials, i després enfilaven cap aquell festival amb la seva acreditació , això sí. Doncs això. Què es foti tothom. No us necessitem, la cultura no és propietat de ningú, la cultura no s’acaba amb les retallades, ben al contrari. Potser és el millor que podia passar.
Pingback: Una mateixa lògica | IntocableDigital.cat
Pingback: Una mateixa lògica | Núvol